Jaume Cela     EL PUNT DE VISTA

• S'ha estrenat el documental "Être et avoir (Ser y tener), del director Nicolas Philibert. Ha estat molt ben acollit per la crítica i pel públic. Aquesta obra ens presenta la mirada del director a una classe unitària d'una petita localitat de les Landes, una mirada que dura tot un curs escolar. Som testimonis de la tria dels moments que ha fet Philibert i que ens mostren un mestre a la seva salsa. El veiem fent classe a una dotzena de nens i nenes que van des dels 4 fins als 10 anys. També contemplem algunes escenes familiars que tenen, sobretot, la funció de donar un to humorístic.

• El temps sembla que no passa i la primera imatge simbolitza aquesta lentitud perquè veiem com caminen per la classe un parell de tortugues.

• El mestre reuneix un seguit de qualitats que el fan molt interessant: parla molt fluixet, sap estar al costat de cada criatura, els coneix prou bé, s'interessa per les seves inquietuds, hi ha una estreta relació entre escola i entorn i sap crear un ambient a la classe que permet que es facin treballs diferents que fomenten les relacions entre la canalla.

• Situo aquests elements damunt d'un dels plats de la balança. A l'altre n'hi haurem de posar altres que cal revisar. El primer és que les activitats escolars són molt tradicionals, i ho dic en el sentit negatiu de la paraula. Per exemple, només el veiem fent dictats, animant que les criatures pintin un dibuix que ja està fet o seqüències numèriques sense gaire sentit. Quan parla amb els nens o les nenes no ens trobem davant d'un diàleg, sinó que ell anticipa la resposta que vol escoltar. El nen no opina, només certifica el que l'adult espera sentir. Les noves tecnologies són absents a la vida de l'aula. Apareixen en un racó dos ordinadors, però no els veiem funcionar mai. No sé el que hauria dit Freinet d'aquest abandonament dels recursos de la nova societat que obren noves vies de comunicació.

• L'element més discutible és que la pel.lícula presenta un mestre sol. No el veiem mai relacionar-se amb altres professionals, ni llegir una revista pedagògica, ni formar part d'un grup de reflexió o de formació. Som davant d'un heroi solitari, d'un home que pot fer la impressió que ja ho té tot après.

• El documental ens alerta de l'atractiu destacat que tenen algunes criatures, veritables xucladors de mirades. El petit Jojo brilla en gran part de la pel.lícula i ens ensenya que cal estar molt atents a la presència de les altres criatures, d'aquelles que no tenen tanta facilitat per atraure la mirada dels seus mestres.

• Fins aquí el resum del que m'ha semblat la pel.lícula. Deixo de banda el risc que algú m'acusi d'escombrar cap a casa i manifesto amb prou seguretat que l'escola rural del nostre país és un model molt més estimulant i de més qualitat que el que presenta la pel.lícula. Els mestres i les mestres de les escoles rurals no viuen aïllats. Participen en grups de treball, organitzen seminaris i jornades per reflexionar sobre la seva pràctica docent, fan servir les noves tecnologies i demostren que tenen falda i mans, perquè no manifesten cap problema en el moment de fer seure a la seva falda una criatura que ho necessita, o els toquen sense por, els acullen també amb el gest i els consolen des de la proximitat.

• Puc assegurar que en aquests moments el model de les escoles rurals és un dels més innovadors --només cal tenir present que tenen els nens i les nenes junts, sense dividir-los per edats, com passa a la resta de les escoles, i que potencien més que ningú el treball cooperatiu i les interrelacions entre alumnes-- i respon a les necessitats dels nens i de les nenes dels pobles petits del nostre país.
• Si quan sortim de veure la pel- lícula pensem que som davant d'un bon model, cal saber que la nostra realitat és més rica que la que hem vist a la pantalla.